El nou article, publicat a la revista "Quaternary International", ens permet veure com han canviant el paisatge i els ambients durant l'últim mig milió d'anys al centre de la Península Ibèrica.
Gràcies als conjunts paleontològics de rèptils i amfibis prehistòrics dels jaciments madrilenys d'Áridos-1 (MIS11b), Valdocarros II (MIS8a/7e), Estanque de Tormentas de Butarque ETB-H02 (MIS7d o MIS6), PRERESA (MIS7 /6 o MIS5a) i HAT (MIS5a), situats tots ells a les valls dels rius Jarama i Manzanares, des de l'equip de Paleoherpetologia de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) hem pogut reconstruir els efectes que la inestabilitat climàtica i els cicles glacials-interglacials han causat en l'ambient i paisatge del sud-est de Madrid al llarg dels últims 450.000 anys, entre el Plistocè Mitjà i els inicis del Plistocè Superior. En aquest registre paleoherpetològic s'ha documentat un total de 20 tàxons diferents (8 anurs i 12 rèptils), que representen el 77% de l'herpetofauna actual que hi habita el sud-est de l'actual Comunitat de Madrid. Per mitjà d'un estudi comparatiu amb la situació actual i amb les dades actualistes de les diferents espècies presents, s'ha reconstruït el paisatge de la regió durant tres fases del cicle climàtic plistocènic: el paisatge per a la fase glacial (ETB-H02), la fase de transició entre una de freda i de temperada (Valdocarros II) i una tercera per a unes condicions interglacials (Áridos-1, HAT, PRERESA, i actualment).
Això ens ha permès saber que l'ambient hi era particularment obert durant els períodes secs, independentment de si hi havia condicions més fredes o càlides. La principal diferència entre d'una fase interglacial i d'una glacial era la representació proporcionalment oposada dels boscos enfront dels ambients humits: aquests últims estaven més representats durant els períodes freds que durant els càlids. Finalment, com ho documenta la successió de Valdocarros II, els períodes de transició entre el clima fred i el càlid eren ambientalment més boscosos, però en detriment progressiu dels prats humits.
D'acord a la relació entre la riquesa d'espècies, la biodiversitat i els factors climàtics i ambientals, s'hi ha observat una clara correlació entre la riquesa de rèptils i els boscos. D'una manera similar, la precipitació mitjana anual, la quantitat de pluja mitjana anual, s'ha revelat com el factor més influent en la diversitat local dels rèptils, a causa de les seues implicacions en l'extensió de la coberta vegetal i en la productivitat i recursos de l'ecosistema. En el cas dels amfibis, les precipitacions no influeixen en un augment de la seua representació sobre el total d'individus, sinó en la riquesa d'espècies: la diversitat taxonòmiques en els anurs és més gran com menor hi siga la quantitat de precipitació mitjana anual. Aquest patró tan inusual ho hem atribuït al fet que no hi ha anurs estrictament forestals dins de les concurrències paleoherpetològiques i que la majoria dels anurs presents en els jaciments (com, per exemple, Pelobates cultripes i Epidalea calamita) estan ben adaptats a les condicions àrides pròpies de la major part de el centre de la Península Ibèrica.
L'article complet està disponible al següent enllaç:
