Així ho demostra la revisió de més de 50 jaciments paleontològics i arqueològics de tota la Península Ibèrica datats en els últims 60.000 anys, des del Paleolític Superior a l'Edat del Bronze.
Els resultats plantegen la supervivència al terç nord peninsular, durant l'última glaciació, d'un grup d'espècies molt tolerants al fred, mentre que les regions centrals i meridionals van funcionar com a refugis per a les espècies més típiques d'ambients temperats i càlids.
Els investigadors de l'IPHES Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain s'han valgut de l'aplicació de models estadístics per a correlacionar les troballes de rèptils i amfibis prehistòrics en jaciments ibèrics amb els canvis climàtics de la Prehistòria recent.
 |
| Herpetofauna del MIS3 (fa entre 60.000 a 26.900 anys) al sud de la Península Ibèrica, contemporània de les últimes poblacions de neandertals. D'esquerra a dreta: Testudo hermanni, Bufo spinosus, Epidalea calamita, Malpolon monspessulanus, Natrix maura, Coronella girondica, Timon lepidus i Vipera latastei. Paleoart de Marco Ansón. |
En el nou treball dels investigadors Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), publicat recentment a la revista Journal of Quaternary Science Reviews, s'han abordat a partir del registre paleontològic i arqueològic els canvis de distribució a l'herpetofauna, que agrupa tant a amfibis i rèptils, de la Península Ibèrica durant els últims 60.000 anys. I és que el nostre territori és un dels més rics a nivell europeu en nombre d'espècies, en contrast amb el que passa en la majoria dels països europeus, especialment als situats més al nord, on la diversitat d'espècies és molt més baixa.
A tot el continent europeu el clima ha sofert canvis molt bruscs durant les últimes desenes de milers d'anys, en paral·lel a l'arribada dels primers Homo sapiens sapiens, a l'extinció dels neandertals, i a les importants transformacions culturals i migracions de les comunitats humanes que van finalitzar amb l'arribada de l'agricultura i la ramaderia i, finalment, amb el sorgiment de cultures urbanes. El registre prehistòric de la fauna també ha patit els efectes d'aquest canvi climàtic i, dins d'ell, els amfibis i rèptils han demostrat ser particularment sensibles perquè són molt susceptibles a les alteracions de temperatura a causa de la seua ectotèrmia, el que comunament coneixem com "sang freda".
Tradicionalment s'ha considerat la Península Ibèrica, al costat de les altres dues penínsules mediterrànies europees, com un refugi per a les espècies pròpies d'ambients càlids i temperats durant moments climàticament freds, com els succeïts a llarg de les passades glaciacions. Els estudis genètics realitzat els darrers anys confirmen aquesta teoria, al trobar-hi una major diversitat genètica entre les poblacions meridionals dels amfibis i rèptils europeus, decreixent aquesta segons s'avança cap al nord. No obstant això, fins ara no existia una aproximació a aquests canvis tan significatius des del registre fòssil prehistòric.
En la investigació realitzada pels investigadors Bisbal-Chinesta i Blain es presenta un acostament a la paleobiogeografia ibèrica de les diferents espècies ibèriques d'amfibis i rèptils durant els últims 60.000 anys, a partir d'una síntesi comparativa i de l'anàlisi estadística de les investigacions publicades en els últims anys de més de 50 jaciments arqueològics i paleontològics de tota la Península Ibèrica. En l'anàlisi realitzada, les associacions de paleoherpetofauna identificades han permès establir dues grans regions biòtiques durant el Plistocè tardà. La primera regió biòtica es va localitzar al centre i sud de la Península Ibèrica, sent les espècies termòfiles pròpies d'ambients i climes càlids, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i el fardatxo o llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), les més representatives en el registre fòssil. La segona regió biòtica estava formada per la façana atlàntica-cantàbrica i l'àrea ibèrica nord-oriental, dominada per espècies de tendències generalistes i tolerants a climes freds glacials, com la granota roja o vermella (Rana temporaria) i el vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis), amb una absència significativa d'espècies típicament mediterrànies o d'ambients més temperats i climes més suaus.
No obstant això, després de l'última gran pulsació glacial va haver una concurrència sense precedents al nord de la Península Ibèrica de tàxons d'ambients humits i temperats, juntament amb espècies d'ambients més càlids, convivint alhora amb les mateixes espècies que anteriorment havien suportat els freds glacials. A partir de l'Holocè antic, iniciat fa uns 11.700 anys, noves espècies de rèptils que no comptaven amb registre paleontològic previ a la Península Ibèrica, com la serp d'Esculapi (Zamenis longissimus), van arribar a les regions del nord creuant a través dels extrems dels Pirineus, provinents dels refugis glacials de l'est de la Mediterrània. Finalment, i també al llarg de l'Holocè, es va produir la introducció a la zona mediterrània peninsular de noves espècies d'amfibis i rèptils originàries del nord d'Àfrica, com el camaleó comú (Chamaeleo chamaeleon), sent aquest l'últim canvi biogeogràfic significatiu ocorregut durant la Prehistòria, un fenomen que podem vincular possiblement als intercanvis humans entre aquestes dues regions a partir del Neolític gràcies als avanços en la navegació marítima.
En aquest nou treball es presenta una contribució determinant en la clarificació del paper de la Península Ibèrica, i especialment de les regions del sud, com un refugi per a les espècies més sensibles a les fases fredes glacials. També destaca la constatació mitjançant el registre fòssil de la ràpida colonització de les àrees septentrionals per les mateixes espècies termòfiles i higròfiles, abans refugiades a les regions meridionals, un volta havien finalitzat les fases climàtiques fredes. A més, es presenten models d'anàlisi estadística per als conjunts de diferents espècies, tant dins d'un mateix jaciment com a nivell regional i tant a nivell sincrònic com diacrònic.
La referència completa al article publicat és:
